Margalida Solivellas: "Emprem tots els accents, tots sense exclusió, però no perdem de vista qui són els primers interessats a fragmentar, dividir i posar en qüestió la unitat de la llengua"
El Teatre de Manacor ha estat testimoni aquest dijous vespre de l'emoció i el reconeixement a la trajectòria professional de la periodista Margalida Solivellas i Lladó (Selva, 15 de setembre de 1957). La periodista mallorquina Margalida Solivellas ha estat la cara i la veu de TV3 a les Illes Balears durant 36 anys i va ser elegida el mes de març pel Ple de l’Escola Municipal de Mallorquí de l’Ajuntament de Manacor, a proposta del claustre del professorat, per rebre el Reconeixement de Mèrits 2024 per la seva contribució a la defensa de la llengua catalana a l’àmbit dels mitjans de comunicació i per ser un referent lingüístic, un model del català de les Illes.
Margalida Solivellas ha rebut el guardó del Reconeixement de Mèrits, una escultura dissenyada per l'artista Llorenç Ginard, de la mà del batle de Manacor, Miquel Oliver. Minuts abans, el periodista Antoni Riera Vives, en la seva tasca com a padrí de l'homenatjada, ha enumerat els mèrits pels quals Solivellas mereixia rebre el Reconeixement, entre els que ha apuntat precisament l'ús de l'estàndard "impecable".
La unitat de la llengua i l’ús de l’estàndard oral com a signe de normalitat i de fortalesa han estat, de fet, una de les qüestions que l’excorresponsal de TV3 ha reivindicat en el seu discurs. "Darrerament s'ha posat de moda a certs àmbits de la societat començar a marcar diferències i a qüestionar el model de l'idioma, sobretot en escenaris de formalitat, siguin actes públics o mitjans de comunicació. Vos vull dir, per la meva experiència, que durant 36 anys a més o menys encerts, he sortit parlant als informatius de TV3 usant el català estàndard, la llengua formal i tenc la convicció que els qui m'escoltaven des del Principat no varen dubtar que qui sentien era mallorquina. Emprem tots els accents, tots sense exclusió, però no perdem de vista qui són els primers interessats a fragmentar, dividir i posar en qüestió la unitat de la llengua", ha expressat Solivellas en el seu discurs.
Durant la seva intervenció, Solivellas ha explicat també com l'exercici del periodisme li ha permès de tenir accés a persones i situacions excepcionals, esdevenint-ne testimoni privilegiada. En aquest sentit, ha enumerat alguns dels referents a qui ha pogut entrevistar - - Guillem d'Efak, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Biel Majoral o Aina Moll - de qui ha dit que «seria d'una ceguesa injustificable, quan has tengut l'oportunitat de tenir al teu abast tants i tants referents, de no haver après encara que sigui un trosset de la seva lliçó».
«D’aquí a pocs mesos farà dos anys que m’he jubilat i només un dia he enyorat tenir el micro i gravar una crònica: quan vaig llegir que havien trobat les restes d’Aurora Picornell i les altres companyes al cementiri de Son Coletes», ha afegit visiblement emocionada i amb la veu trencada, la periodista de Selva.
El batle de Manacor, Miquel Oliver, durant la seva intervenció ha reivindicat la necessitat de tenir més mitjans de comunicació en català, alhora que ha reconegut la gran contribució de la periodista Margalida Solivellas a la societat de les Illes Balears. «Durant els anys 80, 90 i fins ben entrats els 2000, TV3 va esdevenir la referència per a moltes persones i famílies catalanoparlants de Mallorca i de totes les Illes que volien informar-se i entretenir-se en català. TV3 va ser la taula de salvació d'una societat que volia ser normal. A Mallorca, la valentia del Col·lectiu Voltor ens va permetre obrir una finestra al món en català. I varen ser les cròniques de na Margalida Solivellas, les seves entrevistes, notícies i reportatges el que ens varen fer la doble funció de fer-nos arribar la informació del que passava a ca nostra i també la d'explicar a la resta dels Països Catalans què hi passava a les Illes Balears». En aquest sentit, Oliver ha apuntat que una de les «grandíssimes aportacions que ha fet na Margalida Solivellas al llarg de la seva trajectòria professional és la de reflectir i promoure la diversitat cultural dins de la comunitat catalanoparlant. És a dir: mostrar diferents aspectes d'una mateixa cultura".
L’acte d’entrega del Reconeixement de Mèrits 2024 ha arrencat amb una píndola teatralitzada sobre la trajectòria i la vida de Margalida Solivellas, amb la música i l’admiració pels Beatles com a fil conductor. L’actriu Marina Nicolau i el músic Roger Pistola han posat la part més íntima a la cerimònia, que també ha comptat amb el testimoni audiovisual de periodistes d’arreu dels territoris de parla catalana, com ara Toni Cruanyes, la corresponsal de TV3 al País Valencià Pepa Ferrer, el periodista eivissenc Toni Escandell, la periodista mallorquina Neus Albis, la periodista formenterenca Aina Mayans, la corresponsal de TV3 a la Vall d’Aran Jovita Ané o el periodista menorquí Josep Bagur.
A continuació, reproduïm el discurs complet de Margalida Solivellas i Lladó
Quan faltava poc més de mig any perquè morís, ja molt malalt, vaig anar a entrevistar Guillem d’Efak a ca seva, on vivia aleshores, al carrer de la Impremta, a un petit piset al centre de Palma. Estava acalorat i amoïnat perquè l’endemà a l’Auditòrium de Ciutat li havien de fer un gran homenatge. I així va ser. D’aquella entrevista record els seus ulls, com la seva mirada transmetia tot el món viscut: el bo, el dolent, les bauxes, el desencís. També la seva afabilitat.
Igualment, veig els ulls també grossos i expressius de Maria Antònia Oliver que no parpellejaven quan la trobaves al capdavant de lluites i llegia, amb veu poderosa i amb el seu accent tan manacorí, el llistat de reivindicacions. Transcendia el seu gran treball intel·lectual i es comprometia amb el que passava al seu voltant.
I què vos puc dir d’Antònia Vicens, l’escriptora que encara ens dona lliçons del que és una trajectòria lúcida, coherent i impecable, per no desviar-se ni un pam del que és important.
I ara que és hora de les cites, no deixaré en Biel Majoral, el mestre del qui he après a destriar el que és un posat, una moda, “el glamur” com diria ell, de les conviccions.
Són quatre i en podria posar més, d’exemples. Ho faig per destacar, sobretot, dues coses:
La primera, que això és la gran riquesa del periodisme. Aquesta professió —tan necessària i avui en dia tan poc valorada i considerada— dona sobretot l’oportunitat de conèixer tantes i tantes persones que, a la llarga, es converteix en el bagatge més important de la vida professional.
Segona, que seria d’una ceguesa injustificable, quan has tengut l’oportunitat de tenir al teu abast tants i tants referents, de no haver après encara que sigui un trosset de la seva lliçó.
I parlant de referents, tenguem clar quins són o quins haurien de ser i deixem de banda les capelletes, les colzades, els menyspreus i d’altres actituds que el que en realitat amaguen són egocentrismes, enveges i mediocritats.
Però per a mi, el gran privilegi de la meva feina, a més d’haver conegut molts d’aquests referents, no ha estat fer informació sobre famosos o casos mediàtics que coneixeu tots, com Nóos, Palma Arenas, etcétera.
No, la gran sort ha estat poder viure altres emocions. Com ser a la terrassa de l’hostal Terminus aquell horabaixa de camisetes verdes i veure i poder transmetre com la plaça Espanya s’omplia i no hi cabia tota la gent que arribava d’arreu de Mallorca per dir un “no” impressionant a les polítiques lingüístiques del govern Bauzà.
O constatar, una matinada freda de febrer a Eivissa, com molts de veïns s’aixecaren quan encara era fosc, per anar a posar-se al davant de les màquines excavadores i evitar que esbuquessin les cases de famílies pageses per construir els vials de les autopistes. La seva solidaritat no va ser totalment en va, encara que les cases acabaren a terra, perquè va quedar per sempre el seu suport i els ulls plorosos de molts d’ells.
O com nombrosos voluntaris arribaven amb poals i pales l’endemà de la torrentada de Sant Llorenç per ajudar a treure el fang i el que fes falta sense demanar res a canvi. I ara aquí hauria d’afegir com d’emocionant és veure l’església dels Dolors, plena a vessar de jovent cantant els Goigs de Sant Antoni i l’onada de braços enlaire amb el paper a la mà que ja no fa falta llegir perquè s’ho saben de memòria.
D'aquí a pocs mesos farà dos anys que m’he jubilat i només un dia he enyorat tenir el micro i gravar una crònica: quan vaig llegir que havien trobat les restes d’Aurora Picornell i les altres companyes al cementiri de Son Coletes.
Sé, senyor batle, que des de l’Ajuntament heu hagut d’insistir més d’una vegada perquè continuassin les excavacions. Potser, sense aquesta insistència encara no les haurien trobat.
I sé que enyoraré fer feina, i esper que sigui així pel que significarà, el dia que trobin les restes de les cinc milicianes catalanes, les infermeres que arribaren amb l’expedició de Bayo, que tots tenim tan presents gràcies a aquella magnífica fotografia d’elles a Manacor, abans de ser assassinades. No sé si per aquí hi ha en Toni Tugores, qui tantes vegades s’ha demanat on són les dones i que ha fet tanta feina de recerca.
He començat citant a personalitats destacables que m’han precedit i he pogut conèixer. N'he deixat més d’una com en Miquel Àngel Riera, per exemple o Aina Moll. Quan el president Bauzà tenia en marxa aquella croada contra el català i tothom estava espantat del que venia, vàrem anar a entrevistar la filòloga a Biniali. Feia uns anys que estava jubilada i retirada de la vida pública.
Quan li vaig demanar què trobava de tots els plans del president —encara no s’havia mobilitzat la marea verda—, em va contestar, amb una tranquil·litat sorprenent, que no aconseguiria res.
— No?—, li vaig insistir.
— No, res. No podrà vèncer a tantes i tantes generacions d’alumnes que estudien i han estudiat en català. No podrà—, va sentenciar.
Aquell dia vaig entendre la importància del dia a dia. La feina de tots i de cadascú. L’argument d’Aina Moll és l’exemple perfecte per entendre el valor de més de 50 anys de tasca de l’Escola Municipal de Mallorquí. La persistència i la responsabilitat. I aquest reconeixement que em feis avui ho vull compartir amb totes i cada una de les persones que dia a dia persisteixen. Des del professorat, el personal sanitari, els botiguers, els picapedrers, els pares que ho transmeten als seus fills…
Aina Moll també deia, quan li demanaven per la polèmica de la denominació de l’idioma, si català, mallorquí o valencià. Deia: “que li diguin el que vulguin, però que el parlin”.
No sé si ara diria el mateix.
Ho dic, perquè darrerament s’ha posat de moda a certs àmbits de la societat començar a marcar diferències i a qüestionar el model de l’idioma sobretot en escenaris de formalitat, siguin actes públics o mitjans de comunicació.
Vos vull dir, per la meva experiència, que durant 36 anys, amb més o menys encerts, he sortit parlant als informatius de TV3 usant el català estàndard, la llengua formal i tenc la convicció que els qui m’escoltaven des del Principat no varen dubtar que qui sentien era mallorquina.Emprem tots els accents, tots sense exclusió, però no perdem de vista qui són els primers interessats a fragmentar, dividir i posar en qüestió la unitat de la llengua.
Fa poques setmanes vaig sentir una entrevista que dos joves havien fet a Lluís Llach. És un programa que pengen a la xarxa. Era una entrevista llarga i xerraren de moltes coses, però s'estengueren parlant del Llach cantautor, perquè explicaren que els seus pares, quan eren joves, eren fans i seguidors de Llach i ells, de petits, havien sentit les seves cançons. En aquest context, li demanaren a Lluís Llach què sentia quan veia tanta gent als seus concerts i en concret li citaren el que va omplir el Camp Nou, amb cent mil persones.
Llach, amb humilitat, va contestar, més o manco: “Jo els mirava i pensava que era com ells. L'únic, que jo cantava”.
Em faig meves, amb tot el respecte i la distància corresponent, les paraules de Llach quan des de l’escenari veig el públic d’avui vespre: jo també som com voltros, només que, tant en tant, vaig sortir per la tele.
Moltes gràcies per tot.
