Pregó Margalida Cortès

Senyor batle, autoritats, manacorins i manacorines,

Quan el batle em va dir si volia fer el pregó de les festes, la veritat és que de cop em va entrar una calorada, perquè en Toni Gomila, l’any passat, va deixar el llistó molt alt. Però m’ho va posar fàcil. Quan li vaig demanar: “I què he de dir?”, em va contestar: “Margalida, has de ser tu mateixa.” I això és l’únic que sé fer: ser jo mateixa.

Som una manacorina molt gelosa de les nostres coses; per això quan qualque extern em diu: “I què teniu a Manacor?”, recoi!, perdona!, però què és el que no tenim a Manacor?

Tenim esportistes que triomfen per tot el món.
Tenim grans escriptors.
Tenim pintors.
Tenim músics de fama mundial.
En qüestió de teatre, els nostres artistes triomfen, i no només aquí.
Tenim uns grans conferenciants, tant per parlar d’economia o medi ambient, com per parlar dels drets de la dona. Estan molt preparats.
Pel que fa a les nostres escoles, estan en les millors mans, amb uns mestres implicats al cent per cent.
Tenim empreses i clubs d’esports de tota casta, sales d’exposicions, biblioteca, piscines, gimnasos... i moltes més coses.
Els nostres comerços no tenen enveja de cap dels del voltant: són atractius, fan goig, i el que ens agrada més és que ens donen un servei personalitzat. Aquí tots ens coneixem.
També tenim un hospital, un hipòdrom, una residència...

Per a nosaltres són molt importants els nostres actes socials quotidians; que no ens toquin anar a fer el cafè allà on tenim per costum cada dia, anar al metge adesiara ―que per això tenim el PAC―, o assistir als funerals... ―això ja és massa!

Personalment, l’acte social que m’agrada més és sortir a agranar la carrera. Al nostre barri encara agranam la carrera, tant si és neta com si hi ha qualque paperet, i xerrar amb la veïnada, amb la gent que passa; i en passa molta!, que vivim devora l’ambulatori!

I ara que ve l’estiu també tots ens sentim s’illoters o des Port.

Allò que els manacorins no coneixem gaire són les barriades, excepte si hi vivim. Les més conegudes són les del centre, ses Dames, es Convent i s’Antigor. Per aquestes tots solem passar a diari.

Però, coneixem la des Serralt? Que té la plaça més gran, atractiva i neta de Manacor.
I Son Fangos i ses Tapereres? Unes barriades plenes de vida.
I Santa Catalina i es Creuers? Una barriada amb una plaça preciosa i molt familiar.
I es Barracar, sa Vila Nova? Que encara hi ha aquestes plantes baixes i sòtils per les travessies amb un encant de poble pintoresc.
Baix des Cós, amb les avingudes que capitalegen.
Fartàritx, que és molt coquetó, amb els carrers estrets i enrajolats i els cossiols al portal. Els molins que recorden una època ben antiga!
Llavors tenim sa Torre, amb els carrers amples de barriada nova, amb arbres que a l’estiu floreixen i són d’allò més elegant.

Cada una d’aquestes barriades sembla un poble diferent. I això està bé! Si no les coneixeu, us convid, simplement, a passejar-hi, veureu quins descobriments...

I siguis de la barriada que siguis, tothom gaudeix com a mínim una o dues vegades per setmana de la ronda des Colesterol. Hi anam a caminar després d’haver utilitzat el cotxe durant tot el dia, fins i tot per acompanyar el nin a entrenament perquè no es cansi. Com si a l’entrenament estiguessin asseguts! O per anar a comprar el pa tres cantonades més amunt de ca nostra.

El nostre caràcter és molt mallorquí: se n’afluixa s’ase per no xerrar, és una dita molt nostra. Nosaltres som pacifistes, també molt xerradors, però a darrere, mai davant! Som així..., i què hi hem de fer?

Per anar a una manifestació gairebé ens hi han de dur arrossegant. Uep! Això sí! N’hem tengudes dues de sonades! Una va ser amb Simó Ballester fa molts d’anys i l’altra va ser per l’Hospital. I en xerrarem tota la vida! Perquè encara deim “jo hi vaig anar”, com si haguéssim anat a la guerra.

Tenim un tarannà tranquil, i no ens agrada que ens treguin del solc. És la nostra manera de ser. És el nostre caràcter. Som molt reservats, o acomodats, no ho sé. Per això també ens costa molt acceptar els nouvinguts. Primer varen ser els forasters, dels quals ara ja no parlam; però sí, va costar. Després han vengut d’Amèrica, d’Àfrica, de la Xina, del nord d’Europa, i crec que també ens hi acostumarem. Però... Però, sí, també hi ha un però, i és que no és el mateix si els tenim de llogaters, d’estadants, fent feina a fora vila o cuidant qualque familiar molt estimat nostre. En aquests casos solem dir ―i és una cosa que la sent un parell de vegades cada dia―: “Ai! Tanta sort que tenim una al•lota que cuida mumareta, i és boníssima, neta, i entén es mallorquí! Hem duit una sortada! Bé, és com si fos de sa família.” O: “Ai! Tenim es pis llogat, però... no són com segons qui; aquests paguen i no molesten gens, no demanen res i si s’espenya qualque cosa, ho arreglen, s’enginyen per fer de tot, són molt bona gent, i es al•lots xerren es mallorquí.” O: “A fora vila estam més tranquils, perquè hi queden a dormir i tot. Saps que va de bé, ho paga just per ses ovelles.” Però, uep! Això sí, aquests són els meus, i no són com els altres...”

El que passa és que aquesta història es repeteix molt. I quan els manacorins acceptam qualcú ho feim de cor i sol ser per sempre.

Ara en tenim un altre, de nouvingut, i aquest sí que és molest. Quan el tenim a ell no podem fer res més, ens ocupa les dues mans i ens condiciona la vida, es fica dins ca nostra, a la feina, a les cafeteries, pel carrer, dinant, per tot. És el WhatsApp! Això sí que ens ha complicat la vida. Si vols xerrar amb qualcú li has d’enviar un WhatsApp, si no segur que no hi podràs xerrar.

De fet, m’entristeix veure que els nostres joves, i qualcuns de no tan joves, estan perdent el xerrar, el mirar-se, el veure l’expressió de la cara, del cos... Ara s’envien dibuixets que imiten les nostres expressions d’emocions! Però no els enviïs a comprar el pa o a demanar qualque aclariment al mestre... No! Això s’ha de fer cara a cara. Per què feim difícil el que és fàcil? De quantes coses privam la nostra gent?

Dins la nostra ciutat també tenim uns voluntaris socials, dels quals jo form part, que juntament amb algunes associacions de veïns i altres entitats feim feina per unes persones que són les més vulnerables: majors, infants, homes i dones que han perdut la feina, que en aquests moments no passen per una bona temporada... i d’altres que tenen dificultats diferents: tenen feina, doblers, casa..., però estan sols, pateixen depressió, viuen qualque conflicte familiar, estan trists... Aquests necessiten sortir de ca seva, relacionar-se amb altra gent, canviar les ulleres de veure-hi a prop per unes ulleres de veure-hi enfora. I si us som sincera, tant els que tenen com els que no tenen al final tots som iguals: persones que necessitam persones, res més, tan senzill com això.

Tot això hi és, al nostre voltant, hi ha estat sempre, poc o molt. Na Marieta, quan sent parlar de crisi sol dir: “A mi m’és igual, jo n’he tenguda sempre, de crisi.”

Avui sembla que està més de moda parlar-ne i tots tenim ganes que es facin més coses, i crec que és bo, que qualque vegada reaccionem i pensem en els altres. Els altres som nosaltres i som tots!

En aquests moments estam tots dins una crisi que tant de bo només fos econòmica. És ver que no hi ha els doblers que hi havia abans i que tots miram un poc més prim a l’hora de gastar, encara que no creguem que hi hagi gent al nostre costat que sí, que ho passa malament. Els que feim voluntariat social sabem, per sort, com està Manacor. Encara són molts els manacorins que no tenen problemes. Gràcies a Déu.

A mi m’agradaria fer una reflexió, i és que no és ver que només ho passen malament els nouvinguts, no, no és ver, i per això vull aprofitar per contar-vos el que em va passar la setmana passada: dins una conversa, una persona deia que les ONG només ajuden els estrangers. Xerrava molt fort i semblava que amb raó. En aquell moment, com en molts altres, jo vaig callar, perquè mai no diria a qui s’ajuda i a qui no, però la darrera persona a qui havíem atès aquell dia era la seva neboda.

Per molt de moda que estigui voler fer coses per als més desafortunats, mai del món hem de consentir que fer feina amb acció social es converteixi en un circ. No sabem quan ens tocarà a nosaltres viure una situació de necessitat, i no xerr només de l’econòmica. Però estic contenta per la gent que no se’n tem, d’aquestes coses. Això és senyal que viu bé! Tanta sort! Això, com tot, passarà i no hem de tolerar de cap manera que ningú se senti humiliat per rebre ajuda. No és bo fer servir els més dèbils per sentir-nos més importants. D’almoina, ningú no en vol. El que més necessiten és tenir una feina i sentir-se acompanyats. Us promet que és la màxima il•lusió de totes les persones que estan en aquesta situació. Sí, ja sé que de vegades no hi podem fer res, però almanco sempre podem regalar una estreta de mà o un somriure.

Hi ha una cosa que aniria molt bé posar a Manacor, seria un bon negoci que encara no existeix en tot el món. Si es poguessin vendre aquestes coses amb doblers, ens faríem rics, però això es regala, perquè si li posam preu perd valor de cop, i qui té la sort de tenir-ne és milionari, val més que l’or i els diamants.

Això són els valors humans: el respecte pels altres, el saber riure, estimar, fer una abraçada, voler el millor per a tots, no menysprear ni els vells ni els joves, ni els que són diferents a nosaltres. Això no té valor material, és ver que no es pot comprar, però tots en tenim, no conec ningú que no tengui una cosa bona. Potser no és la mateixa, però tots tenim valors humans, iguals o diferents, basta que els posem en pràctica, i realment ens farà sentir molt bé. De fet, si no podem fer això, simplement és per por. Por d’allò desconegut, a ser mal vists si feim les coses diferents, a sentir-nos desprotegits. Si poguéssim canviar aquesta por per atreviment, il•lusió o amb una mica de valentia... tot seria més fàcil.

Pens que vivim un moment important, delicat, greu, de canvis imminents. M’atrevesc a dir que ara toca un “renovar-se o morir”. La situació requereix fer les coses d’una altra manera. No sé ben bé com, l’únic que intuesc és que necessitam tenir molta personalitat, no estar empegueïts ni pensar què diran. Canviar la manera de pensar i la manera de ser. Necessitam noves idees, dels nostres joves i dels nostres vells, dels qui comanden i dels que hi anam darrere. Necessitam el conjunt de tots els manacorins, hem d’aprendre a conèixer-nos, a relacionar-nos sense por, amb generositat. Simplement seria suficient que en trobar els nostres veïnats, siguin d’allà on siguin, dir-los bon dia, bona tarda, bon vespre i somriure mentre ho feim! No és difícil! La primera passa i la més important és un canvi d’actitud sense por de fer les coses de diferent manera.

Des d’aquí em veig amb la responsabilitat de convidar tots els que avui vivim al nostre poble a aparcar una mica aquesta por, a atrevir-nos a sortir de la nostra mirada curta i a mirar un poc més enfora, a ampliar una mica l’horitzó. Us imaginau 42.000 horitzons ampliats? Seríem imparables! Ho necessitam, per nosaltres i per la resta de pobles que ens envolten.

Manacorins, ara toca gaudir de la festa, hem d’aprofitar al màxim totes les coses bones que puguem tenir.

Nosaltres som bona gent, tenim una bona ciutat, tots ens coneixem, i si hem de menester un favor el podem demanar i sempre trobarem qui ens el faci.

Sense cap dubte tenim i som el millor de Mallorca, amb les nostres qualitats i els nostres petits defectes; per això el meu veïnat manacorí i barracaner, Guillem Cremat, va dir una frase molt bona que ara està molt de moda repetir, però que ens l’hem de creure:

Siau qui sou!

Bones festes a tots i molts d’anys.
Margalida Cortès